A PROPÓSITO DE LA XARXA

Isolda es Sílvia Bel, un torrente de luz y sentimiento. El tercer acto, su delirio de amor a las puertas de la muerte, es una pura incandescencia. Sílvia Bel, una muchacha nacida para interpretar a Ofelia, a Desdémona, a Julieta, lo que le echen.
No deja de ser irónico que en su último trabajo en cine, Sílvia Bel interpretase a una fotofóbica. La luz, la irradiación de la luz, es una cualidad poco frecuente en las actrices: me refiero a una luz completa, que pasa por todo el cuerpo, sube a los ojos y fluye en la voz. La luz de Sílvia Bel es una incandescencia febril con palanca incorporada, esa palanca que abre o cierra las compuertas de un pantano. Es decir, con técnica: doble don, doble regalo.
 
Marcos Ordóñez
El País


Sílvia Bel consigue evocar la reverberación poética del texto brillando con luz propia. Una interpretación emocionante.
 
Begoña Barrena
El País


La obra la dirige J.M. Mestres y está muy bien interpretada por Maige Gil, Victor Pi, Pau Miró y una soberbia Sílvia Bel, la revelación esplendorosa de la temporada. Sílvia Bel es una maravilla de expresividad.
 
Joan-Anton Benach
La Vanguardia


ELLA, ISOLDA, LA DE BROSSA

També, arribats a aquest punt, cal destacar la protagonista de La Xarxa: Sílvia Bel. Simplement, aclapara. Aquesta Isolda és emoció i en un dels monòlegs més difícils que aquest humil cronista ha vist en un escenari, l’actriu arriba tan amunt, que desapareix com en un truc de màgia. I són la paraula brossiana i Isolda que ens deixen clavats a la cadira, frapats com a espectadors. Em sembla que és el moment en què a Brossa se li entelen cada nit les ulleres.
Pel que he pogut sentir, es veu que ara Sílvia Bel ha estat descoberta. No amics, aquesta dona fa temps que ens mostra la seva qualitat. Aquest humil cronista la va veure i intuir gran una nit d’hivern, en un petit local de la nostra ciutat on cada dimecres es fa poesia, l’Horiginal, davant del MACBA, mentre interpretava uns poemes del tortosí Albert Roig.
 
Lo Gaig parler
Teatralnet


Però la gran sorpresa, la revelació, l'esclat enlluernador, es dóna en Sílvia Bel, el nom de la qual a partir d'ara caldrà tenir molt en compte. El darrer terç de la peça, altament poètic i d'una escriptura profundament brossiana, esdevé una mena de quasimonòleg (no ho és, ja que Maife Gil va donant rèpliques encertades a Isolda) magníficament interpretat per Sílvia Bel. Fins aleshores la peça llisca bé però de sobte s'enlaira amb la millor poesia de Brossa i s'encarna en una figura blanca, tènue, ferida d'amor, trèmula i que, plena de temences, ens mostra les contradiccions de què som capaços els éssers humans. L'actriu, amb moments de gran tràgica, transforma les paraules de Brossa en una expressió clara on els sentiments mai no són sentimentalisme i els pensaments mai no són càlculs. En aquesta llarga escena es barregen amb saviesa la tebior de la vida, la febre de l'amor i el fred de la mort que lentament posseeix el personatge. Sincerament, feia anys que no veia una escena interpretada amb tanta qualitat.
La xarxa, de Joan Brossa, al teatret que dirigeixen Hermann Bonnín i Jesús Julve. Ara amb un muntatge de Josep Maria Mestres, amb bons actors, i amb la descoberta d'una gran actriu: Sílvia Bel.
 
Jordi Coca
Avui


Por cierto y para acabar, la interpretación de Silvia Bel, constituye una gran revelación. Tenemos una actriz bella, muy elegante, que entiende perfectamente el texto, con una ductilidad de matices inhabituales y con aquella cosa especial que tienen los grandes intérpretes, aquel duende, aquella magia, aquel especial misterio.
 
Ricard Salvat
Artez ( revista de las artes escénicas)


Trobar el to adequat de la interpretació era un repte, del qual Mestres i els actors (Sílvia Bel, Maife Gil, Pau Miró i Víctor Pi) surten molt ben parats. Menció especial per a la primera, per mi una verdadera revelació.
 
Gonzalo Pérez de Olaguer
El periódico


EL GREC BAJA EL TELÓN CON NAUSICA

Brilló especialmente la actriz Sílvia Bel en la representación del texto de Joan Maragall.
 
Belén Guinart
El País


LA GRAN NIT DE LA SÍLVIA BEL

La Nausica del Grec va ser la gran nit de Sílvia Bel, definitivament convertida en una actriu magnífica i plena de les millors possibilitats per a un gran futur.
El personatge el resol Sílvia Bel de manera convincent i emocionant. És actriu des del principi fins al final i fa la impressió que avui pocs personatges se li poden resistir. És una interpretació que justifica veure l'obra.
 
Gonzalo Pérez de Olaguer
El Periódico


... desbordada por la sugestión, la gracia, la vivacidad y el acierto constante de su partenaire Sílvia Bel, actriz que, después de eso, es capaz de todo.
 
Joan-Anton Benach
La Vanguardia


ADÉU AL GREC: "AÜR"

...el festival es cloïa amb una de les tragèdies cabdals del teatre català: Nausica, de Maragall, una festa verbal que quedarà associada a la incommensurable actriu Sílvia Bel.
 
Francesc Massip
Avui


JUEGO DE DAMAS DE WILDE

I naturalmente brilla de forma singular el excepcional duo femenino. Sílvia Bel, confirmando su dominio de todo tinglado escénico, por ambicioso que sea, y Carme Elías...
 
Joan-Anton Benach
La Vanguardia


LATIDOS

En la buena interpretación destaca una augusta Sílvia Bel como Lady Windermere.
 
Sergio-Vila-Sanjuán
La Vanguardia


Brilla al lado de Carme Elías la joven Sílvia Bel en Lady Windermere.
 
María José Ragué
El Mundo


DUEL INTERPRETATIU

El contenciós que viuen les dues protagonistes Sílvia Bel i Carme Elías, deriva en porcions del millor teatre imaginable i també en alguns dels millors moments del Teatre Nacional.
 
Gonzalo Pérez de Olaguer
El Periódico


PURO TEATRO

Se romperán las manos (la dejaba para el final: el último saludo) con Silvia Bel, esa jabata que sostiene la función (¡cuatro horas en escena!) sobre los hombros. Se ha lanzado sobre el personaje de Natalia a dentelladas, y lo ofrece con una completísima panoplia de sentimientos. Salvajemente contradictoria, tal como la quiso su autora. Enjaulada y llena de ilusión (frágil, pero nunca ingenua) en el primer acto; resistente y enloquecida en el segundo, besando a su hijo antes de enviarle al exilio interior, sacudiendo los huevos de las palomas para que los monstruítos se rompan la cabeza contra la cáscara, comprando un litro de salfumán para acabar con todo; salfumán para los niños, salfumán para ella. Y al fin renacida, resignada, amarga, calmada a ratos, irónica y superviviente a ultranza, como tantas de nuestras abuelas, apoyada en una transformación física sin pelucas ni maquillaje, “con la madurez y el dolor instalados para siempre en su rostro”, como bien señalaba mi colega Begoña Barrena.
 
Marcos Ordóñez
El País


I deixo pel final la Colometa (Natàlia). No tinc paraules per definir la interpretació de Sílvia Bel. Dominar l’escena al llarg de tres hores i mitja es diu de seguida. Brillant Sílvia Bel, atractiva Sílvia Bel, grandíssima Sílvia Bel. En fi, vull dir que vas a veure “La plaça del Diamant”, vas a veure la Colometa i en surts enamorat de la Sílvia Bel.
 
Miquel Colomer
en el blog Salvador Sostres